El Cano de Guadassuar El Cano de Guadassuar

El patrimoni hidràulic: El Cano de Guadassuar

La Séquia Reial va ser una obra d’enginyeria, al contrari del que es pensa, totalment cristiana. Mentre que la Séquia de carlet sí sembla una construcció d’origen àrab, aquesta nova séquia va ser iniciada per Jaume I en benefici dels repobladors cristians. Les obres s’iniciaren molt poc de temps després de la conquesta, ja que en 1258 ja estaven en marxa.Per això, la séquia inicialment seria coneguda com la SÉQUIA NOVA o SÉQUIA D’ALZIRA, ja que la finalitat era regar les terres del terme d’Alzira.
 
Sembla que a principis del segle XV la séquia va arribar al riu Sec, i és aleshores quan es va construir el CANO per tal que l’aigua poguera regar també les terres d’Algemesí, que pertanyien al terme d’Alzira. Mentre avançava la construcció, la séquia desaiguava en els fondos de Maranyent, en la marjal...; per això, a Guadassuar encara conservem el nom de la séquia vella.

Joan Coromines defineix el cano com el “conducte subterrani a manera de tunelet per on passa una séquia o braç de séquia, o a manera de sifó, per davall d’una altra séquia, un camí, un barranc o riu...”. És una important estructura tradicional en el sistema de rec valencià i canalització en la zona central valenciana (Cano del barranc dels Algadins a Alginet, Séquia del Cano a Castelló de la Ribera, Cano del Rei a Sueca, etc.) I, en efecte, la Séquia Reial també es va dir séquia del Cano o del Sifó, i era descrita com un canal que partia del Xúquer i que a través d’un conducte subterrani passava l’aigua a l’altra banda del riu Sec per regar les terres d’Algemesí: “El ayguaduyt o céquia qui és, pasa del riu Xúquar e passa per lo cano subterraneu que és davall lo riu” (A.R.V. Governació, 2.190, mà 37, fol. 26v.). La paraula segurament procedeix d’un romànic primitiu *CANNUM, d’on deriva el portugués CANO i el castellà CAÑO.

L’obra conjunta del cano consta d’una casa de comportes en terme de Guadassuar, just abans d’arribar al riu, la conducció subterrània amb dos respiradors solament i l’eixida d’aigua, en terme d’Algemesí. La casa de comportes s’ubica sobre el caixer de la séquia i és un edifici de planta rectangular, disposat de forma transversal. És una construcció molt senzilla, on només destaquen les reixes de la façana principal. Aquesta casa era habitada pel canero, la persona encarregada de vigilar el cano.

L’entrada del caixer en el túnel està reforçada per una arcada de pedra (carreus) i, davant, una reixa evita l’entrada de materials que poden obstruir la circulació de l’aigua en el túnel. L’eixida, excavada en la terra, és una sòlida construcció de maçoneria i rajoles, amb una amplària de 2’80 m, mentre que les parets laterals s’eleven cap amunt i es reforcen amb arcs transversals d’unió per tal d’aguantar la pressió de l’aigua.

En efecte, el cano és una obra d’enginyeria de 155 metres, d’argamassa i pedra, que facilita la circulació de l’aigua. Segons R. Tasso “no es sino un gran sifón, por el que discurren las aguas de la Acequia Real, para atravesar el río Magro o rambla de Algemesí, de 155 metros de longitud, 2’10 metros de anchura y una altura hasta la bóveda de más de 2’50 metros. Es obra de mucha antigüedad y gran solidez, siendo capaz de una dotación de 22 metros por segundo”.

El 1975 es va construir un nou cano de formigó, format per una canal de ciment armat, reforçada amb acer, de 147 m de longitud, 2’50 de llum, amb un pressupost de 13 milions de pessetes, per facilitar millor el rec i evitar perills en el futur. Consta d’una rampa en descens prolongat que supera la meitat del traçat subterrani, per elevar-se després mitjançant una altra rampa més curta i eixir de nou a la superfície. Discorre en paral·lel a l’antic cano, fent una suau corba abans d’entrar al caixer, a pocs metres de l’antiga eixida.

Pel que fa a testimonis històrics, en podem citar uns quants:
Quan ja s’havia completat tota l’obra nova per regar el terme d’Alzira, el síndic d’Alzira, Jacme Garcia, va supervisar personalment les mesures del canal (amplària i profunditat) al llarg de tot el curs de la séquia, i, després, com que tota la séquia estava dins dels límits municipals d’Alzira va realitzar un acte simbòlic per establir la jurisdicció de la ciutati, per tant, cobrar el sequiatge corresponent:
“E en senyal de la dita nunciació de novella obra e per comprovar la possessió de la dita Vila d’Algezira e universitat de aquella pres en les seues mans tres pedres e tirà... aquelles en la dita céquia nova, e tirant e gitant aquelles la una d.açà, l.altre d.allà, en presència de mi, dit notari, e dels testimonis deius scrits e tirant e gitant les dites pedres per la fet specificada, dix: “Yo gití ací, en aquesta obra, en presència de vosaltres nuncant novella obra aquestes tres pedres, una pres l.altre , e per conservar la possessió de la dita Vila e universitat de aquella en e per aquella forma, manera e condició que mills puxa valer, segons fur e bona rahó” (A.R.V. Governació, 2.190,mà 38, fol. 3r. (18 de desembre de 1401))

L’any 1402, quan el rei Martí l’Humà concedí un privilegi reial sobre l’organització i extensió de dita séquia (Permís de Martí I als prohoms d’Algemesí, Albalat, Pardines i Segairén perquè puguen fer arribar la Séquia Reial o d’Algezira per la partida de Refalama...) , documentem per primera vegada el cano, quan se cita “la Cequia Reyal o de Algezira, la qual ve fins al cano”. Això no vol dir que el que es conserva és l’original del segle XV, perquè segons els especialistes pareix que pel sistema de construcció emprat és obra del segle XVII.

Al segle XVIII es va allargar fins a Sollana i Silla la séquia (1771), obres realitzades pel Duc d’Híjar, completant-se així l’actual recorregut de 54 km. Juan de Roxas (1763-1765), al mapa de la Reial Séquia d’Alzira, descrivia el cano així: “Cano es un aqueducto subterranio que aze pasar el agua de una a otra parte de algún río, rambla o barranco, como en esta Real Azequia sucede cuando llega a la rambla de Guadasuar e o de Algemesí, por donde paza atesonada por el aqueducto o cano, para evitar que las abenidas de dicha rambla o río seco no impidan el curso del
agua de la Real Azequia, ni la maltraten o perjudiquen...”

Cavanilles, que escriu entre 1795-1797, el descriu d’aquesta forma: “El canal subterráneo o cano de Algemesí está antes de entrar la rambla en el Xúcar. Viene la acequia del Rey con dirección de sur a norte y, antes de llegar a dicha rambla, baxan las aguas y se esconden por espacio de 150 varas, que es lo de la rambla, para subir luego a igual altura, continuar a descubierto su carrera y festilizar las huertas de Algemesí. Antes había un solo canal de riego desde la salida del cano, al presente hay dos, uno de los cuales se ha hecho a expensas del Duque de Hijar. En los ribazos del cano crece con abundancia el pequeño iris que Linneo llamó Sysirinchium...”

Pascual Madoz, que escriu entre 1845-1850, també el cita: “Y a ¼ y ½ de la población al NE el famoso cano de Guadasuar, a beneficio del que pasa la acequia real de Alcira por debajo del río Seco o rambla de Algemesí, impidiendo de este modo que se mezclen las aguas de ambas corrientes, y se desvía la de aquella en las épocas de avenidas del referido río, que no siendo perenne, las tiene impetuosas aunque no frecuentes”. A més, descriu tècnicament el cano: ”Tiene 9.000 pies de longitud poco más o menos y sobre 20 palmos de ancho... Componen la obra dos grandes planos inclinados que se unen en el centro formando un ángulo obtuso, de modo que la velocidad que lleva el agua al bajar por el plano descendente, le da suficiente empuje para ascender por el plano opuesto...”

Per tot això, és lògic que aquesta construcció hidràulica siga protegida i conservada, amb la figura de Bé de rellevància local o BIC, per tal que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer es preocupe de la seua conservació. També podrien millorar-se els seus entorns per facilitar la visita de les persones interessades.

J. Enric Mut i Ruiz
 

 

BIBLIOGRAFIA:
A.A.D.D. (2000): L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica. València, Universitat de València - Ajuntament d’Alzira.
 
A.A.D.D. (2000): La Acequia Real del Júcar. Camins d’aigua: El Patrimonio Hidráulico Valenciano 2. València, Generalitat Valenciana-Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació.
  
GLICK, Thomàs (1988), Regadío y sociedad en la Valencia medieval. València, Del Sénia al Segura.

 


GUAL CAMARENA, Miguel (1979): Estudio histórico-geográfico sobre la Acequia Real del Júcar. València, Institució d’Alfons el Magnànim – Séquia Reial del Xúquer.

PERIS ALBENTOSA, Tomàs (1992): Regadío, producción y poder en la Ribera del Xúquer (La Acequia Real de Alzira, 1258-1847). València, Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

PERIS ALBENTOSA, Tomàs (1995): La Séquia Reial del Xúquer (1258-1847). Síntesi històrica i aportacions documentals. Alzira, Germania.

TASSO, Rafael (1945): Algunos datos sobre la historia, descripción y actuación de la Acequia Real del Júcar. València.

Darrera modificació elDijous, 02 Gener 2014 11:04
Valorar aquest article
(3 vots)
Més en aquesta categoria: « La Placeta del Mercat La Casa Roncal »
Tornar al principi

Publica la teua noticia

publica a guadassuar.org

Accedir or Resgitra't

Utilitzem cookies per millorar el nostre lloc web i la seva experiència al utilitzar-lo. Si continua navegant accepta el seu ús. Per a saber més de les cookies mire la nostra Política de Cookies.Acceptar