×

Avís

JUser: :_load: No es pot carregar a l`usuari amb id: 881

El parlar de Guadassuar

Guadassuar, un poble que no té res en especial però que tira molt. Un municipi ubicat al cor del País Valencià, en zona apitxada, on sempre ha perviscut la nostra llengua. Mai us heu preguntat quines són les característiques del parlar del nostre poble? Que ens diferencia dels pobles veïns, quines són les nostres particularitats dins del dialecte valencià? Servesca aquest treball com una mena d’esboç, com unes línies on s’intente recollir la parla de cada dia i servesca, també, com a homenatge a totes les generacions que ens han precedit des de l’origen del nostre poble i a totes les que han de venir.

Aproximació a l’origen del topònim Guadassuar

L’origen del topònim Guadassuar és controvertit. Els primers arabistes (Ribera, Asín Palacios) el feien derivar de wadi aswád ( “riu negre”). Coromines, i d’altres, objecten que en aquest cas caldria explicar l’absència de l’article al- (hispanoàrab *Wad al- Aswád). Per això, considera que possiblement es creuaria amb wád aswár ( “riu de muralles”).

Carme Barceló planteja la procedència wád aswá, “riu més pla”, tal vegada fent referència al fet que ocupa la plana estre el Xúquer i el Magre, abans d’arribar a L’Alcúdia .

Abel Soler el relaciona amb el topònim egipci Assuan, perquè en la documentació de 1246 podem llegir Cudiasuar > Kudyat Aswan, “l’alteró d’Assuan” que seria el nom original. Ho justifica perquè al costat d’Assuan està la regió desèrtica de Wadi –l-Yimnayza, els habitants de la qual s’anomenen al- Yimayzin, possible origen d’Algemesí.

Cal destacar que es té constància que el poble era conegut també com Vassuar o Vorassuar.

Descripció lingüística del parlar de Guadassuar

El català de Guadassuar, tenint em compte la seua localització geogràfica, l’hem d’incloure dins l’anomenat valencià apitxat, que s’estén des d’una línia que va del nord d’Almenara, Algar, Olocau del Carraixet i Casinos fins a una altra que, seguint el Xúquer des d’Antella fins a Albalat de la Ribera, puja cap al nord i tomba cap al litoral, deixant el Perelló fora. Per l’oest coincideix amb el límit lingüístic, restant exclosos Alfarb i Catadau.

Guadassuar fins ara no havia rebut contingent migratoris procedents d’altres àrees i de llengües diferents, en especial del castellà, que hagueren interferit en l’ús predominat del valencià i hagueren provocat interferències lingüístiques.

 

Fonètica

Vocalisme

Vocalisme tònic

El vocalisme tònic coincideix amb el del valencià general i amb el nord-occidental en l’inventari i la distribució.

-    La i llarga llatina > dóna una (i) i la u llarga una (u) sistemàticament, així tenim:
Pinu > p (i)
Lumen > ll (u) m

-    La a llarga i la a breu evolucionen a (a) en tots els casos:
Germanu > germ (à)
Caput > c (a) p

-    La o breu evoluciona a o oberta i la o llarga i la u breu a o tancada, així:
Corda > c (ò) rda
Bucca > b (ó) ca
Umbra > (ó) mbra

-    El diftong (úi) tendeix a convertir-se en creixent (wí), així:
c (wí) na, (buí) t.

Vocalisme àton

El vocalisme àton del parlar de Guadassuar és afí al valencià general i al nord-occidental.

-    En la a i e àtones inicials, la a s’imposa sempre a l'e. Els segments inicials es, en, em i fins i tot er es pronuncien as, an, am.
estudiar, escola, estable > (a) studiar, (a) scola, (a) stable. Sonant per exemple la forma estable aliena i relacionada amb estabilitat.

entendre, encendre > (a) ntendre, (a) ncendre
empomar > (a) mpomar

ermita > (a) rmita
Aquesta a es sol pronunciar de forma molt emfàtica.

Destacar que en el pas dels anys s’ha passat de dir de forma general (a) stenalles i (a) stisores a les normatives tenalles i tisores.

-    Les paraules Xàtiva i xemeneia es pronuncien Aixàtiva i aixumenera

-    Cal destacar els temps verbals formats per l’auxiliar haver (en concret en la primera persona, (que pren la forma ha a quasi tot el valencià general) seguit de participi. Tota la força accentual recau sobre el participi, deixant en posició àtona les formes monosil•làbiques de l’auxiliar haver.

He anat > anat
He començat > ascomençat

És curiós que es faça una apòcope del verb haver, d’aquesta manera queden formes singulars com:
Haver anat > ver anat, haver estat >ver astat, si haveres vist > si veres vist
-    El tancament de /e/ en (i) per influència d’una palatal veïna no es dóna a Guadassuar de manera tant general com ho fa al català occidental, sobretot al valencià.

Es manté la e en genoll i general

La /e/ passa a (i) en quixal, ixe, dixar, minjar. No obstant tenim la paraula mengívol
-    El pas de /e/ a (a) en els mateixos contextos no és estrany: llançol, jagant, barruga.

- En el parlar de Guadassuar hi ha abundants casos de diftongació de /o/ inicial, així:

ofegar > aufegar, obrir> aurir, obert> agüert

-    El diftong eu en posició tònica monoftonga en el verb veure > vore

-    Els mots j (o) livert i f (u) gir conserven la pronuncia del valencià general al mot bollit hi ha vacil•lacions, b (o) llit, b (u)llit.

-    Les paraules bicicleta i llonganissa són pronunciades per la gent més gran b (e) cicleta i ll (a) ngonissa.


Consonantisme

L’inventari de consonants del parlar de Guadassuar es redueix de 23 a 19, com correspon a l’apitxat. Es produeix l’ensordiment de la /z/ en /s/, dotze es pronuncia (dose); la /v/ labiodental sol bilabialitzar, vi pronunciat (bí).
-    Els grups -nt, -lt, -ng (o nc), en posició final articulen sempre la darrera oclusiva: font, gent, molt, pont, banc. Fins i tot perviu la forma medieval mitjant. També perviu la forma exclusiva del valencià llunt, reforç de la variant llun, resultat d’una dissimilació de les palatals de lluny.

-    En alguns mots acabats en r es percibeix una feble e final, per exemple: jugar > jugar (e), anar >anar (e), mar > mar (e).

-    La r final s’articula sempre amb la particularitat d’alguns mots que afegeixen una e, com he dit abans. Açò succeeix a les dues Riberes menys a alguns pobles de la vall de Càrcer.

-    La d procedent de la t llatina desapareix sistemàticament en els derivats del sufix -ATA: aixada >aixà, cremada > cremà, jornada > jornà. Açò succeeix a tot el valencià general.

-    En el sufix derivat del llatí - ATORE oscil•la en la pèrdua o conservació: llaurador > llauraor, segador >segaor, tenint alternança en mocador/mocaor també s’ha arreplegat la forma caena amb alternança en la més general cadena. També sol perdre la d el mot caira i l’adjectiu maur

-    El diminutiu adet, -a > fa aet, a. Així tenim: foradet > foraet, amagadeta > amagaeta

-    Criden l’atenció certes gleves consonàntiques singulars, en posició final: lk (cullc), nk (esmunyc), gk (lligc), (afigc) aquesta de difícil pronúncia.

-    Es produeixen algunes metàtesis com en els casos de gavinet > ganivet, pac a> cap a, en cónter > en compte i alguna assimilació com en: llenya >nyenya

-    En algunes paraules com canvi i premi s’afegeix un t final: canvit, premit.

 

Morfosintaxi

-    Pel que fa a l’article a grans trets el parlar de Guadassuar conserva l’estructura del valencià general. El, la, els, les. Cal destacar que l’article lo manté certa vivacitat sobretot en la gent més gran. S’utilitza en contextos com tot lo mon i tot lo dia, la gent més gran l’utilitza com a plural seguit de tot, així: tot los hòmens, i tots los dies. Cal destacar que els segment tots els dies ha estat escoltat fins de tres maneres diferents: tots els dies, totes les dies i to los dies. L’article lo també s’usa darrere de certes preposicions, així: dalt lo llit, dalt lo banc, damunt lo llit i en alguns casos (molt pocs) com a masculí: lo rei

-    L’article personal antic en, na s’ha reduït a grau zero

-    Els pronoms i adjectius demostratius distingeixen tres categories de localització (prop del qui parla, del qui escolta, o lluny de tots): este, est, ixe, ix, aquell; esta, eixa, aquella. La mateixa triplicitat s’observa en el neutre açò, això, allò, i en els adverbis de lloc: ací, aquí (o allí), allò (o allà).

-    El numeral dos val per al masculí i per al femení (dos empelts, dos poals). S’utilitzen les variants pròpies del valencià general: huit, dèsset, dívuit, dèneu, huitanta. Segon també s’usa per al femení.

-    Perduren les formes plenes dels pronoms personals: me, te, se, ne, lo, los, mos, vos. Davant vocal, les cinc primeres s’elideixen (m', t', s’, n’, l’), així com totes, (menys vos) darrere forma verbal acabada en vocal: 'm, 't, 's, 'n, 'l, 'ls. La forma nos fa mos, nosaltres mosatros; vos és invariable, vosaltres fa vosatros. La forma et s’usa sempre de forma plena i en alguns casos te és substituït per el: que el contes i, com el diuen?

-    Les combinacions de pronoms són comunes a les del valencià general, fidels a la llengua antiga.

-    Els usos dels pronoms ho i en són els mateixos que el del valencià general, el pronom hi s’utilitza en molt pocs casos: no m’hi veig, hi havia.

-    Els adjectius possessius meu, teu, seu, formen un femení meua, teua, seua; també queden usos encara de l’adjectiu mon, ton, son, ma, ta, sa no sols termes de parentiu (mon pare, ta mare, sa auela), sinó davant d’altres substantius amb un caire d’intimitat (ma casa)

Preposicions

-    La preposició en sol precedir un locatiu: visc en Guadassuar

-    La variant antihàtica ad només es coneix en un cas, però és general: dóna-li-ho ad ell

-    Cap a presenta la variant metatitzada pac a: vine pac ací

-    Per a indicar la direcció, els adverbis amunt i avall poden anar precedits de cara: cara amunt, cara vall

Morfologia nominal

-    Es mantenen els plurals en -ns dels proparoxítons llatins acabats en nasals: hòmens, jòvens fins i tot en paraules com sofans, màrgens i térmens. De la forma valenciana juí, es coneix el plural juïns alternat amb el més comú juís.

-    Alguns adjectius d’una sola terminació acabats en ent afegeixen una -a en femení. coent - coenta, pudent-pudenta.

-    La tendència a l’ús de diminutius és molt forta com a tot el valencià: porquet, menudet. Cal destacar que hi ha paraules que només coneixen la seua forma en diminutiu, com: noet, blanet.

Morfologia verbal

-    Com a tot el valencià general la desinència de la primera persona del present d’indicatiu és e: jo parle, jo pense.

-    La segona persona del singular del verb ser és eres

-    La primera persona del present d’indicatiu del verb haver és ha: jo ha jugat, jo ha anat> jo (anat) i la primera i la segona del plural: ham i hau.

-    No s’utilitza el pretèrit perfet simple, però tot fa pensar que en un passat relativament llunyà es va utilitzar i la línia que actualment formen Sollana, Benifaió, Alginet s’estenia cap avall arribant a Guadassuar i Algemesí.

-    Una de les particularitats més pintoresques del parlar de Guadassuar es dóna en els verbs acabats en -re a l’infinitiu, al pretèrit imperfet fan: de caure fa cauia, de creure creuia, altrament de veure fa vea. Aquest fenomen també apareix a L' Alcúdia i a Alginet.

-    Els verbs de la tercera conjugació solen afegir al tema de present de subjuntiu una consonant velar: cullga, de collir; cusga, de cosir; muiga, de morir; rinyga, de renyir.

-    Al pretèrit perfet perifràstic a la primera persona del singular s’alternen les formes vam i vàrem a questa darrera pronunciada vaem els mateix ocorre a la segona persona del plural on vareu es pronuncia vàeu.


Gerundis

-    La majoria dels gerundis de la segona conjugació prenen una /g/ analògica a la -k de la primera persona del present d’indicatiu.

Verbs en re: perguent, vegent, begent


Verbs en -re, l’arrel dels quals presenta una u: caiguent, traguent, vinguent


Verbs acabats en -éixer: coneguent


verbs acabats en -er: poguent, però volent


verb dur: duguent

Present

-    En la primera persona de singular del verb vore s’alternen vec i veig

-    La primera persona de singular del present d’indicatiu del verb supondré/suposar és suponc, els més joves tendeixen a dir supose.

Unitats adverbials

-    Presència de dins en compte de dintre. De bades, mentrimentres (locució que a tot el món li sona però només és usada pel més grans), agosaes, barata i es coneix la forma manco. Per a la forma fins s’utilitza el castellanisme hasta o hasda.

-    Cal destacar el caràcter emfàtic del parlar de Guadassuar, hi ha molts elements que ho reflecteixen. Apareixen les unitats mal, mala i poc com a emfàtics, fora del seu valor habitual.

Has caigut mal bac!, Eixe quadre fa mala por! Eixe xic està poc fava ¡

Destacar que aquest poc sempre sol anar amb paraules malsonants.

-    L’adverbi molt també s’utilitza com a emfàtic.

Imaginem que un futbolista marca un bon gol, seria fàcil sentir: mooolt!

-    Un tret característic del parlar de Guadassuar, tal volta el més característic, és la utilització d'un que en fatic (què) amb una e ben oberta, aquest que ve de la forma antiga ca.
Hui ha plogut molt, veritat… què (ca).

-    En compte de tant de bo s’utilitza el castellanisme ojalá o si isquera

-    Pervivència al llenguatge viu de la forma a sovint i un poc menys però és coneguda la forma de valent

-    Utilització de la forma en acabant per a referir-se a una forma de futur immediata

-    Utilització de les locucions a genollons i a palp

-    És comuna la utilització de cert, sobretot la locució saber cert. També s’utilitza cert i segur.

Sé cert que demà vindrà. Cert que ho faré

-    Es coneix la forma atri. Cosir pa atri.

 
Sintaxi

-    La preposició a serveix per a expressar el temps: apareix sempre davant els mesos de l’any; a gener, a març (en valencià general a març)

-    Quan es vol fer referència a les parts del dia s’utilitza de i per

 

Lèxic

A

Abaejo. Bacallà

Abans. No es diu, però es té constància que fa tres generacions es deia.

Adanote. Persona que no va amb cura

Aguarda! Expressió de sorpresa.

Aixeta. És una paraula en desús però que coneix tot el món.

Aixativí. Vent provinent de Xàtiva, vent calent.

Algeps. Guix

Armela. Ametla

Apegar a foc / Apegar foc. Encendre's alguna cosa. La pallissa s’ha apegat foc

Aponar-se. Baixar el cos doblegant els genolls fins que estiguen a punt de tocar terra.

Auia. > Aigua. Variant fonètica amb que es coneix el mot aigua

Agosades. (pronunciat agosaes). Ben cert, en veritat. Expressió afirmativa que equival a ja ho crec. Adverbi antic i d’ús general en valencià. S’ha sentit la forma agosaes i a bugaes.

Amagatall. Lloc per amagar-se.

Amprar, deixar amprat. Deixar una cosa per un espai de temps determinat

Arreu/arreuot. Que no té cura al fer les coses

Arrefilar. Llançar amb força.

Arremullat. Estar molt banyat.

Aserp. Serp, rèptil

Astral, astraleta. Destral.

Atarantar. Precipitar-se, esglaiar-se

Atrotinat, anar. Anar distret, sense calma

Astomordit, quedar-se. Quedar-se esglaiat, sorprés


B

Bac-baquinà. Colp fort

Barbaritat (una), barbaritats. Locució emfàtica. Ha plogut una barbaritat. Feia barbaritats que no el vea

Bastiment. També sentit bastida i andami

Beuratge. Menjar per als animals

Blick. Anglicisme (<brick) Alterna amb rejola.

Bo!. Forma d’acomiadament, tret molt típic de Guadassuar.

Boletes. Trons de bac, coneguts pel seu ús el dia de San Roc (16 d’Agost). També és l’instrument d’un joc infantil que consisteix a inserir boletes a uns clots.

Borla, reborla! Expressió de sorpresa.

Botija. Vas de terrissa ventrut i amb coll prim que usen els treballadors del camp.

Brusa. Domina la forma blusa però la forma brusa també és nombrosa.

Bua. Mal, dolor, en el llenguatge infantil. Segons el DCVB també és una forma viva al Maestrat, la Marina i les Balears.

Bugada. (en desús) (pronunciat bugà) Operació de netejar la roba posant-la en lleixiu.


C

Cabiró. Biga petita, també es sent molada, pronunciat molà.

Cambra. Habitació, peça d’un edifici coberta i limitada per parets.

Canal. Canonada.

Candao. Cadenat

Cerndre, cendre o cenre. Plovisquejar a gotetes molt menudes

Clevill. Pronunciat clavill. Obertura allargassada.

Colgar. Soterrar.

Consciència, tindre. Tenir pesar.

Cóp. Instrument format per una canya i un recipient de metall per a collir figues.

Corredora. Escarabat, panderola. Denominació que fa referència als seus moviments ràpids. Una persona corredora és una persona que no s’està quieta.


Cremar. A més del sentit genèric, s’usa en sentit de malbaratar. Eixe ha cremat tots els dines


D

Dragó. Un dragó és un rèptil una mica més gros que una sagrantana o una sargantana.

Derronyar. Podar, esporgar. La forma derronyar és la més estesa a Guadassuar.

Dòmino. Joc amb fitxes numerades.


E

Enjorn. Aviat. No es diu però es té constància que es deia.

Enjogassat. Pronunciat anjogassat. Persona que té ganes de jugar, que està desficiosa.

Ensomni. Pronunciat ansomit. Representació de coses en la imaginació del que dorm

Esbatussar. Pronunciat asbatussar. Moure violentament i repetida d’una banda a l’altra.

Escama. Escàndol, mal exemple públic. Pronunciat ascama. Mala ascama hi ha al carrer

Escampada. Pronunciat ascampà. Multitud de coses escampades. Una ascampà de joguets.

Escaló. Banquet d’entrada a les cases antigues.

Escarotar-se. Espantar-se, sufocar-se. Pronunciat ascarotar-se, també ascarotamenta.

Escofia-o. Pronunciat ascofia. Babau, que no s’entera.

Escolanet. Escolà, ajudant del rector. A l’Alcúdia diuen coliquet.

Escoltet (fer l’). Cosa dita a cau d’orella.

Espirit. Segona persona de la santíssima trinitat, ànima.

Estacar. Clavar, ficar profundament.

Estado, (estar en). Estar embarassada.

Estisores. Pronunciat astisores.


F

Fadrí. Solter

Fil d’aram. Fil metal•lic, filferro.

Flam. Dolç, flan

Fofar. Anar-se’n ràpidament. Ex. Fofa d’ací

Fora baix! Expressió molt característica del parlar de Guadassuar, s’afirma el contrari del que es diu. Exemple: (parlant d’una cosa cara) Eixos dolços són barats, veritat. Fora baix ¡

Folgaçà. Rialler, desficiós, alterat.

Frontera. Paret anterior d’una casa, edifici o construcció en general.

Fusta. És una paraula en desús, les generacions més joves diuen madera.


G

Graniçol. Pedra, s’usa més pedregar i pedra

Gemecar. Variant de gemegar.

Guaixat. Es diu d’una persona corpulenta, ampla d’esquena.


J

Jovenalla. Conjunt de gent jove


LL

LLangostí. Insecte ortòpter de 4 a 6 cm de llargària i de color verd pel dors.

Llavaner. Lloc on es renta la roba. Al valencià general alterna amb llavador

Llebra. Alterna amb llebre. Totes dues formes tenen gran extensió al País Valencià.

Llibrell. Recipient de terrissa, a manera de plat gran.

Llambrígol. Cuc que aireja la terra.


M

Malíccia. Malícia. Sentiment de ràbia, propensió a fer mal. No és general en valencià.

Marmolar. Renyar, s’han arreplegat les formes renyir, marmolar, renegar i cremar-se. Existeixen els substantius marmoló i renegó. No es coneix bonegar.

Marraixa. De l’àrab marraxxa, recipient de plàstic o de líquid per a tenir líquids

Matador. Escorxador.

Matalap. Matalaç.

Mercar. Comprar, era comú fa uns cinquanta anys. Ja no s’usa.

Monyica. Munyica

Muntó (a). Adverbi de quantitat equivalent a molt.

Muller. Dona casada. Aquesta paraula en el valencià general no s’usa, a Guadassuar tampoc. Paraula sentida per un escolà quan administrava l'últim sagrament a un moribund. D’açò fa seixanta anys.


N

Nyespla (pegar una). Pegar un colp amb força.

Novia (anar de). Anar de casament

Nugar. Lligar, fer un nuc


O

Ois. Nàusees, fàstic.


P

Pagat, estar. Estar content, estar satisfet.

Pallissa. Lloc cobert de la teulada destinant a guardar la palla.

Pàrxis. Joc de daus i fitxes

Paleta. Comporta menuda per a regar.

Palmito. Ventall

Pardal bobo. Babau

Pedaç. Tros de roba cosit a una peça de semblant mataria.

Pilota. Menjar fet amb carn picada, pa, ous, julivert, i - no sempre - sang d’animals. Després de barrejar tots els ingredients, s’uneixen en forma de pilota.

Plantó-et. Derivat de planta, es coneixen com a plantonets els tarongers xicotets.

Polaïna. Fusta allargada.

Pórtland. (pronunciat. pórlam) A Guadassuar és més usat que el terme ciment. Per a aquest concepte s’ha pres la denominació d’una ciutat industrial dels Estats Units (també n’hi ha una amb el mateix nom al sud d’Anglaterra ) És un tipus concret de ciment hidràulic compost de calç i silici.

Poqueta (a) nit. Les primeres hores de la nit, quan es pon el sol.

Portella. Porta falsa que dóna a una habitació contigua.

Porró. Recipient menut per a veure qualsevol tipus de líquid.

Postisses. Castanyoles.

Primavera d’hivern. Tardor. No s’usa molt però és coneguda.

Puntelló. Colp donat amb la punta del peu.

Purna. Espurna

Q

Quadrilla. Colla d’amics, conjunt de persones que es reuneixen per anar a collir, al que els dirigeix li diuen capo o cap de quadrilla.

Quequi. Cítric comú a Guadassuar, L’Alcúdia i Carlet, a l’arbre se’l coneix com a quequiter

Quimera (tenir). Inquietud d’ànim, preocupació intensa.

R

Rasclet. Fulleta d’afaitar

Regadora. Sèquia menuda.

Rellamp. Llamp. També es diu rellampegar.

Rellonge. Rellotge, també es diu relonge

Roïdo. Soroll. Sembla un castellanisme amb solera. Apareix a la brama dels llauradors de l’horta contra lo venerable Bernat Fenollar

S

Sabonera. Escuma que fa el sabó amb l’aigua.

Safanòria. Ho diu molt poca gent, ha estat substituït per carlota, la gent més gran té constància que es deia.

Senyar-se. Fer el senyal de la creu

Serradura. (pronunciat serraura) Partícules que es desprenen de la fusta en serrar-la.

Setrill. Recipient per a posar d’oli.

Sulsida. Enderroc

Soll. Conjunt de coses escampades per terra, també es coneix el nom sollada, pronunciat sollà.

Somoure. Moure dels fonaments.

Sutja. Substància negra que s’acumula a les aixumeneres o conductes de fum, a causa d’una combustió incompleta de les matèries orgàniques.

T

Tamé. També, presenta reducció del grup -mb- a m, en perdre's la consciència que es tracta d’un compost de tan + bé.

Tapadora. Pronunciat tapaora. Conjunt de mantes.

Taranyina. Teranyina. Teixit que fa una aranya amb el fil que segrega, per a caçar insectes que li serveixen d’aliment.

Tarquim. Acumulació d’aigua molt bruta.

Tasca! Treball assenyalat per a fer.

Tavella. Mamella, plec

Trapatroles. Persona que obra sense reflexió

Tràpula-ante. Compromís, cosa a fer. Un trapulante és aquell que no para quiet


V

Vacenilla. Recipient de plàstic on sobretot els infants fan les seus necessitats.

Vitet. Pebre coent

Volantí. Cadascun dels salts i tombarelles que fa un volantiner


X

Xanglot. Singlot, també és una petita porció de grans de raïm

Xiclet. Goma per a rosegar.

 

Conclusió

El parlar de Guadassuar presenta en la seua caracterització el trets típics de la parla apitxada, llevant de la utilització del perfet simple. Destaca la càrrega emfàtica del parlar i el seu alt grau d’obertura i la seua alta expressivitat.

El poble de Guadassuar sempre ha sigut de predomini lingüístic valencià quasi absolut, el temps canvien i a poc a poc ha anat rebent contingents migratoris de diverses procedències. És missió de tots nosaltres conservar el nostre patrimoni en tots els àmbits i dins d’eixe patrimoni un tresor preuat és la nostra parla. Reflex de les nostres tradicions, de la nostra manera de ser, dels nostres sentiments. No deixe’m que se’ns escape.

 

Bibliografia

- Josepa Garcia i Rosselló / Vicent Beltran i Calvo. El parlar de Pedreguer.
- Ernesta Sala. El parlar de Cadaqués.
- Actes de la III Jornada d’Onomàstica. Xàtiva 2008.
- Joan Veny. Els parlars catalans (Síntesi de dialectologia)

Carles Alòs
http://goticflamiger.blogspot.com.es/

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Darrera modificació elDijous, 27 Març 2014 01:39
Valorar aquest article
(7 vots)

Tornar al principi

Publica la teua noticia

publica a guadassuar.org

Accedir or Resgitra't

Utilitzem cookies per millorar el nostre lloc web i la seva experiència al utilitzar-lo. Si continua navegant accepta el seu ús. Per a saber més de les cookies mire la nostra Política de Cookies.Acceptar